Estrany, tot plegat aquest #trinxat ha estat molt estrany. Després de 25 sessions poc o molt es té control·lat el “tempo”, i aquest des de l’inici estava tocat. (gairebé) Tots els que estaven a la sala de la làmpada de El Círcol de Reus portaven alguna de cap… i fins al final no es va desvetllar. Si, com sempre, cal destacar alguna cosa, cal dir que en Roberto Olivan és una persona de les que destaca (segur) en tots els aspectes que empren. Probablement serà perquè és una persona que juga (molt) en la relació entre el cos i l’espai, però la seva força, el seu bon humor i les seves ganes de continuar endavant van omplir-nos a tots d’energia.
La 25ena edició del #trinxat va reunir els sospitosos habituals de l’equip de #trinxat-residents Agustí López, Bernadette Farriol, Ernest Benach, Hildebrand Salvat, Lluis Palleja, Mar Camacho, Marc Arza, Xavier Fähndrich, Xavier Menduiña, Xavier Plana i com a #trinxat-convidats Teresa Aguadé del Centre de Lectura, Jordi Salvadó mestre i músic, Mercè Gisbert de la URV, Núria Anguera arquitecta, Jesús Ferré d’iconalab, Joan Josep Mestre de l’Ajuntament de Valls, Àngels Orduña de Building Connections, Vivi Sánchez coreògrafa, Trina Milan de stic.cat, Noemí Nieto de l’Hospital Pius de Valls, Mar Moreno d’Enclave, Pepe Tarragona químic jubilat, Almudena Nula de sibarit.us, Isidre Solé de gnòmon i Joan Castillo d’eure-k.
L’univers Olivan
Tot comença fa un temps a Tortosa quan un noiet de 17 anys amb un missatge clar de sa mare “haz de verdad lo que quieras hacer” marxa cap a l’Institut del Teatre de Barcelona (abans queda la participació a Aplauso en un grup de breakdance). Del seu pas com alumne a l’Institut del Teatre en Roberto guarda un record agredolç, cal passar per les malles i aprendre la normativa i conèixer la eina que es vol fer servir però també recorda, potser amb més passió, la necessitat de “tocar” més carrer i més aire.
Aquest pols vital l’apropen a ROSAS, punta de llança de la dansa minimalista i a continuar els seus estudis a P.A.R.T.S. de la coreògrafa Anne Teresa de Keersmaeker (coneguda per Pina Bao), on passa dos anys més estudiant.
Tot allò que és vol desitjar es pot aconseguir
La seva insistència, incloent colar-se en el despatx de la directora per fer-li saber que vol entrar a la seva companyia, el porten durant 4 anys a visitar més de 40 països, ballar per reis, per l’emperador del Japó, al BAM… Al 2001 en plena ressaca de ball, torna a arrancar una companyia no únicament de dansa, sinó de nous llenguatges coreogràfics.
Vaig voler retornar quelcom a Tortosa
A centre-Europa, allà on en Roberto ha tingut la seu d’una bona part de la seva carrera professional, la dansa és una actitud de com es viu la vida, ja que et dona una consciència de l’espai, un ritme; i també entenen que forma l’esperit, tant des del punt de vista de l’enteniment lògic, com de l’ètica moral. En Roberto tanca la seva època a Bèlgica afirmant “allí no importa el que fas. La gent et fa sentir més ric”.
L’inici de Deltebre Dansa
L’any 2004 al teatre Felip Pedrell de Tortosa s’inicia el projecte Deltebre Dansa amb workshops per 25 persones durant 5 dies. L’any 2005 són 50 persones repartides per cases d’amics. El 2006, ja són 100 persones les que assisteixen al festival, que veu augmentada la seva durada a dues setmanes.
El 2007 és l’any d’inflexió i la primera pedra que pot fer caure el somni de retornar quelcom a la seva ciutat. Un moviment de 150 persones de més de 25 nacionalitats comencen a ser complicades de gestionar de forma amateur, i les institucions no van estar a l’alçada dels que s’estava retornant a la ciutat.
La consolidació de Deltebre Dansa
L’any 2008, el festival migra de Tortosa a Deltebre. Cada any són més de 200 les persones que ballen i ofereixen espectacles diaris, i GRATUITS!!!, a les Terres de l’Ebre. Les inscripcions s’omplen en menys de 2 hores i es queden més de 1500 persones en llista d’espera. La part “fosca” d’aquesta història és que el festival Deltebre Dansa és que pot arribar a desaparèixer si no se li dona un mínim suport des de les institucions i, personalment, no crec que com a país tinguem tants projectes com aquest, per deixar-lo morir.
Tothom es capaç de crear
Varem acabar una mica abans del que estem acostumars perquè una bona part dels que heu vingut algun cop al #trinxat em vàreu donar una sorpresa en aquesta sessió 25. Per això, faig meva una frase que va dir en Roberto… “amb bona companyia, tothom és capaç de crear”.
A<foto original de Hildebrand Salvat.