A la presa 133 del #trinxat que vam celebrar el passat 9 de novembre, vam tenir com a ponent a en Jordi Borràs.
Jordi Borràs és un il·lustrador i fotoperiodista català, nascut a Barcelona. Graduat superior en il·lustració a l’Escola Massana, és allà on descobreix la fotografia. Compagina professionalment totes dues disciplines i s’ha especialitzat en crònica fotogràfica social en el camp del fotoperiodisme.
És membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i treballa com a reporter gràfic independent per a diferents mitjans de comunicació catalans com Nació Digital, La Directa, Crític, El món o El Singular Digital. Ha publicat fotografies a escala internacional en prestigiosos diaris com The Guardian. També col·labora des del 2013 en diferents programes de Catalunya Ràdio i des del 2015 imparteix tallers de fotoperiodisme i fotografia documental a Barcelona.
En el camp de l’edició destaquen els seus llibres de fotografia: Warcelona, una història de violència, de l’any 2013 i Plus ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya, del 2015.º La recerca, a través de diferents reportatges d’investigació, sobre els lligams entre l’extrema dreta i el grup Societat Civil Catalana queda plasmada en el seu primer llibre no gràfic, Desmuntant Societat Civil Catalana, de finals del 2015. El 2016 publica, juntament amb l’Antonio Baños, La Cara B: una altra mirada al procés. La Fundació Comissió de la Dignitat li lliurà el Premi Dignitat el 2016 «per la valenta tasca com a documentalista gràfic i fotoperiodista compromès».
En Jordi Borràs comença definint-se com a il·lustrador de professió i destacant que els seus llibres retraten, i on no arriba la càmera hi arriba amb la ploma. Actualment està treballant amb l’anuari de media.cat i està documentant les agressions de la ultradreta de setembre fins ara. Hi ha una dificultat de documentació, ja que hi ha molts cops que les agressions no es denuncien per por o per desconfiança en el sistema jurídic espanyol. És destacable que les agressions han passat del radicalisme a un espanyolisme més transversal. Hi ha uns 120 casos i són molt variats, des de perdigonades al d’un policia nacional fora de servei. El 8 d’octubre, dia de la manifestació de Societat Civil Catalana hi va haver 14 incidents, un dels quals un assalt a un supermercat del carrer Escudellers.
Un altre factor que minimitza les denúncies és el sentiment de culpa de l’independentisme davant una actuació que s’entén que va contra l’”status quo”. En un cas, un agredit deia “és que estàvem encartellant” i per això no vol denunciar.
El gremi que té més agressions documentades són els periodistes, especialment els de TV3. Hi ha hagut 1 manifestació acabada a TV3 i 3 a Catalunya Ràdio, entre els quals un escarni on hi havia cartells que deien “Terribas Hutu”, al·ludint al paper que va tenir la “Ràdio dels Mil Turons” a l’extermini ruandès. Avui els periodistes de TV3 han d’anar sense identificacions de la cadena a manifestacions unionistes.
Aquestes agressions estan monopolitzades per l’extrema dreta que s’ha fet més visible però que es considera que té el mateix pes que fa 3 anys i menys fins-i-tot que en fa 10. Aquests partits són altament fragmentats. Per exemple, hi ha 10 partits amb el nom de “Falange”, també hi ha els nacional revolucionaris com el “MSR”, els nacionalistes radicals hereus de “CEDADE” i la dreta populista que reprodueix l’esquema del Front Nacional com pot ser Plataforma per Catalunya o els monàrquics tradicionalistes de VOX. Des que la figura de Blas Piñar va desaparèixer, hi ha una manca de lideratge.
Tota aquesta fragmentació i manca de representació política de l’extrema dreta es dóna perquè la dreta utilitza ideologia i lemes propis de la ultradreta (com el “netegem Badalona”). No hem d’oblidar que la dreta espanyola és de matriu franquista. Manuel Fraga va presidir el PP fins al dia de la seva mort, el 12 de gener de 2012, un partit que es va fundar per 7 exministres franquistes. En canvi, la dreta alemanya és hereva de la dreta lliberal que va lluitar contra els nazis. Mentre Espanya és el segon estat amb més fosses comuns pendents de desenterrar.
El fenomen polític de l’extrema dreta cal analitzar-lo també des de les dades CIS que el 2011 ens diuen que 8 de cada 10 membres de l’extrema dreta vota al PP. Vox aconsegueix 250 mil vots a les europees, PxC 80 mil vots el 2010 (es va quedar a 10 mil vots d’aconseguir 2-3 diputats). Ciutadans quan es crea beu de PP, PSOE, Unió i també de l’extrema dreta. De fet és el primer partit que demana la retirada de la targeta sanitària universal, amb el suport del PP, una reclamació tradicionalment de l’extrema dreta.
El nacionalisme espanyol es gesta en els quarters militars durant el segle XX i d’aquesta font beu l’extrema dreta. I per això ara s’ha reagrupat amb l’objectiu de la unitat d’Espanya. Societat Civil Catalana es funda amb més de 14 organitzacions i algunes d’elles són de la ultradreta com “Somatemps”.
Hi ha una sociologia de la violència que s’extè en el nacionalisme espanyol tal com s’ha vist en les manifestacions amb famílies cridant “Puigdemont a prisión” amb nens. Tots aquests fets ens mostren que les agressions poden continuar i anar a més.