En aquesta primera sessió del #trinxat en la versió reusenca del curs 2014-15, tenim com a #trinxat-residents Agustí López, Bernadette Farriol, Hildebrand Salvat, Jaume Batista, Joan Castillo, Lluis Palleja, Mar Camacho, Marc Arza, Xavier Fähndrich i Xavier Menduiña. Com a #trinxat-convidats tenim a Adolf Barceló estudiant, Dani Espasa músic i compositor, Elisabet Vilella de la URV, Gloria Olivé del CF Reus Deportiu, Joan Sentís transportista, Jordi Salvadó Rius músic i professor, Josep M. Rofes professor, Marta Penas i Montse Toledo de la Generalitat, Montse Torrents de la FURV i Rosa Gomis d’Alma Mater joies.
En Joan Arnau desenvolupa la sessió en tres parts clarament diferenciades:
- Un repàs per la historiografia musical occidental,
- Una crítica musical occidental en un context socioeconòmic liberal i,
- Quina és la obra d’en Joan Arnau
La música, al segle XX ja no és propietat d’elits
Pel que respecta al primer punt, el pas del monòdic al gregorià i posteriorment al polifònic és un dels punts fonamentals a l’Europa del segle X.
El segle X hi ha música monòdica per procurar que la religió cristina s’estengui i Carlemany ho propaga… la religió cristiana és monoteista i per tant una sola veu s’entén i ho explica tot.
Entre els segles XII i XIV hi ha un creixement de la polifonia que, en aquell moment, són veus cantants en diferents llengües de forma que es dota de contingut no religiós al text, de forma que el pensament es comença a deslligar de la ideologia pròpia de l’església i els autors comencen a pensar en el que realment volen i parlem de llibertat creativa.
A finals del XIV a França a nivell rítmic s’està igual que a meitat del segle XX (ars subtilior que és el darrer període d’ars nova)… el compositor pensa en horitzontal i van ajuntant veus. Més endavant, al segle XV i XVI el pensament es verticalitza i posa veus en separat per a que soni bé. En altres paraules, neixen els acords.
La tonalitat ve condicionada per això… és el que es coneix com a música occidental avui en dia: organització d’acords més melodia més pulsació/baix.
Fent un salt endavant, al segle XX, concretament el 1908 un grup de vienesos, la segona escola de Viena, unilateralment es carreguen la organització del so ja que no tenien prou amb els esquemes existents a la música occidental per fer la música que volien fer i evolucionen a la música atonal o postonal. D’aquesta forma, trenquen la tradició vigent i es comencen a moure en altres terrenys, fins aquell moment, desconeguts. Una de les seves hipòtesis és que es pot fer música a partir de tot (atonal) i, per tant, s’amplia el marc de referència. Com exemple d’això tenim el 4’33” de John Cage. Segons aquest moviment, ”la música és el que passa” de forma que l’individu com a subjecte, passa a prendre consciència.. Un altre exemple és en Cornelius Cardew, que feia “música per alliberar els treballadors”, i explora possibilitats sonores de tot el seu entorn. Avui en dia, per exemple, en Chris Mercer compositor i professor a la Norhwestern University treballa amb Lemurs i fa ciència i música a partir d’això.
Aquí fem un pas endavant en el discurs i en Joan Arnau ens pregunta que si existís un ordinador que sigui capaç de compondre… qui és qui composa, l’ordinador, o el programador.
Segons en Joan Arnau, la música és un fenomen en el que molta gent treballa i que al XX ja no és propietat d’elits.
És tan senzilla que no hi ha mercat per la música atonal
En Joan Arnau ens pregunta perquè no es coneixen aquests noms que exploren la música en aquests nivells? Perquè no arriben al gran públic? Segons en Joan Arnau el trencament en lo tonal dona tantes formes de pensar que no tenen mercat del senzill que és. Un llibre que ens recomana per poder seguir aquesta evolució de la música al segle XX és “Modern Music and After” de Paul Griffiths.
La interpretació és inevitable: hypertextualitat
En la tercera part de la sessió, en Joan Arnau ens explica que treballa en sistemes de notació no convencional. La actual notació és el resultat d’una tradició. En Joan Arnau teoritza que s’ha de fer un pas endavant per a aconseguir un resultat sonor diferent a la tradició. Igualment, treballa amb intèrprets que pensin críticament vers la partitura, que cal interpretar, no s’ha de veure com una caixa que s’obre i que la música surti sola… vol crear alguna cosa per a que l’intèrpret es senti incòmode. Segons en Joan Arnau té molt a veure en lo preparada que està musicalment la societat. En aquest sentit, un arquitecte pot sentir els arcs que dissenya o que observa. Hi ha instrumentistes que els hi obres el món quan els expliques que hi ha sistemes de notació no convencional que els permet ampliar la interpretació que fins aquell moment han conegut. En poques paraules, els hi canvia el món a l’obrir la visió reduccionista de la música, arribant a fer obres personalitzades per a l’intèrpret i per l’esdeveniment de forma que s’elimina la passivitat de l’oient… la interpretació és inevitable: hypertextualitat.
—–
En Joan Arnau ens envia informació complementària sobre una col·lecció molt bona d’articles sobre filosofia i pensament de música actual. La major part de col·laboradors són compositors joves actuals. Molt recomanat per a endinsar-se a aquest món des d’una perspectiva més rica. Recomano especialment l’article de Harry Lehmann “Avant-Garde Today”.
Per escoltar alguna cosa…
- Brian Ferneyhough: Second String Quartet (1979-80) per a quartet de corda
- Helmut Lachenmann: Pression (1969-70) per a violoncel sol
- Gerard Grisey: Les Espaces Acoustiques (1976-85). És un cicle molt llarg, recomano en especial “Partiels”.
- Karlheinz Stockhausen: Stimmung (1968)
- Steve Reich: Drumming (1970-71)
I pels que vulguin més canya: