En aquest tercer #trinxat reusenc, hi tenim l’equip complert de #trinxat-residents Agustí López, Bernadette Farriol, Enric Queralt, Ernest Benach, Hildebrand Salvat, Jaume Batista, Joan Castillo, Lluis Palleja, Mar Camacho, Marc Arza, Xavier Fähndrich, Xavier Menduiña i Xavier Plana. Pel que respecta als #trinxat-convidats tenim a n’Àngel Pérez de Raonia, Carol Huesa de Vicens Vives, Ferran Colàs d’Allegra, Joan Josep Mestre d’Ajuntament de Valls, Montse Torrents de FURV, Natalia Carranza de d’e-urek i Núria Valls d’El bloc de la mami.
De Miguel de la Quadra Salcedo a Pere Casaldàliga
De petit volia ser Miguel de la Quadra-Salcedo. En els anys setanta, a la facultat, va estudiar periodisme i es defineix com a periodista, però no dels que expliquen fets sinó dels que expliquen històries. I per il·lustrar-ho, fa referència a la seva relació amb el bisbe Pere Casaldàliga. Des del primer moment de conèixer la persona per a un reportatge de ‘30 Minuts‘ va descobrir que l’home, la missió i els valors l’acompanyarien tota la vida en forma de reportatge, documental, llibre, pel·lícula… Tot això perquè, com diu Paco Escribano “Són causes que no et canses mai d’explicar, i són homes que no et canses mai d’escoltar”.
De TV3 a Minoria Absoluta
Paco Escribano participa a la creació de la TV3. Un instrument importantíssim per al país, assegura. Després del “Dragon Kahn” del tripartit abandona “la teva” i se’n va a Madrid a treballar en una productora. Tornarà al cap d’un any i, poc temps, després el crida Toni Soler per muntar Minoria Absoluta. La productora de “Polònia” i “Crackòvia” treballa arreu de l’Estat, però d’ençà del “procés” menys a les espanyes. Ara han fet una aposta decidida per la internacionalització i estan a punt d’emetre un docudrama basat en els millors xefs de cuina del món a través de FOX internacional.
De les històries a la vora del foc al consum diari de TV
Diu Paco Escribano que “som una generació testimoni d’un canvi brutal i, de com llegim aquest canvi, sabrem dominar-lo i treure’n un rendiment adequat”. La TV esdevé el gran mitjà de comunicació gairebé des del seu naixement. De la mateixa manera que la gent s’aplegava al voltant del foc al s. XIX i de la ràdio a principis del XX, la TV porta el món a dins de cada i és la gran conformadora de la vida, de les opinions, de les històries… Aquesta influència és brutal si tenim en compte el que afirma Robert Wright sobre la capacitat d’adaptació i de supervivència desenvolupada per l’home primitiu gràcies a l’experiència i al coneixement compartit i adquirit en forma d’històries explicades a la vora del foc. Això, el porta a afirma que “les històries és el que ens salva: primer el cinema, després la TV, ara Internet…”. El que dóna sentit a una història és la seva capacitat de ser repetida. Sobreviu la notícia impactant que el lector se sent empès a compartir amb el seu entorn, donant-li un sentit moral i exemplar.
De la TV com hauria de ser a la TV tal com és
El naixement i el creixement de la TV als Estats Units i a Europa condicionen molt els model presents. Als EUA creix gràcies a la iniciativa privada i deriva cap a un model plural i d’entremetiment. A Europa naix sota el control estatal i pren un sentit informatiu i de servei públic, fins i tot quan el monopoli es trenca i irrompen les TV privades. Però, “Espanya no es correspon a cap dels dos models”. De TV d’un règim dictatorial passa a ser instrument del govern, sense cap apropament al model europeu. Quan apareixen les TV privades no se’ls exigeix cap tipus de compromís de Servei Públic, de pluralitat territorial, etc. i des de llavors el que preval és la llei del més fort. Les successives reestructuracions de la TV a l’Estat ens ha portat a un duopoli (Grup Antena 3 i MediaSet) que copa el 90 % del mercat publicitari, amb TVE en decadència, unes TVs de les CCAA en bancarrota i amb TV3 en perill.
De la TV3 com a anomalia a la TV3 instrument d’Estat
La Televisió Catalana, en aquest context, és una anomalia “és una conquesta de país feta “contra o malgrat l’oposició i les traves d’Espanya” i és una eina de cultura i de normalització, entesa com a servei públic. En un altre perspectiva, TV3 hauria d’haver estat un canal amb cobertura de tot l’estat o bé TVE hauria d’haver desenvolupat un canal en català per a tot l’estat, tal i com passa -per exemple- a Finlàndia. Un país amb 5,5 milions d’habitants i una important minoria sueca (5,5 %). Allà hi ha un canal en suec que emet per tot el país que és tan finlandès com els canals en finès. En una hipotètica Catalunya independent, segons Escribano, TV3 seria la TV pública i s’hauria de renegociar la presència dels grups privats actuals perquè poguessin seguir emetent al nostre país. I Sobre la conveniència d’un un canal púbic en castellà no li queda massa clara la seva necessitat…
La tribu que no somnia no existeix
La TV no morirà. El vídeo no va matar la ràdio, ni la ràdio va matar el teatre… Els continguts televisius continuen essent essencials, canvien els canals, els hàbits, etc. però la pantalla és la reina. De fet, la frase de Marshall McLuhan “els mitjà és el poder” ha perdut vigència. Ara qui té el poder és el que sap i pot produir continguts. I sobretot, si ets capaç de produir històries autèntiques (ara la cultura televisiva ja no admet l’engany) i per compartir, perquè així és repeteixen moltes vegades. Ara el valor s’adquireix compartint. Només tenen valor les històries que s’expliquen amb coses compartides amb la resta de la comunitat. Els relats són els que donen sentit a la vida, són els que donen continuïtat a una manera de ser. Escribano diu que “la tribu que no somnia no existeix”.
De la fama per 15 minuts a la fama per a 15 persones
Paco Escribano ens explica que la TV es democratitza. Ja no cal ser una important personalitat per ser convidat en un plató (o ministres o folklòrica com a la TVE dels seixanta i els setanta). Ja s’ha complert el que profetitzava Andy Warhol “In the future, everyone will be famous for 15 minutes”, i ara amb la interconnectivitat i la multiplicitat de canals i plataforma per distribuir i, sobretot, compartir continguts s’està complint el que Momus va dir en els anys vuitanta “In the future, everyone will be famous for 15 people”. Tots estem patint els efectes de convertir-nos de simples receptors a ser també emissors. I serem “famosos” si som capaços d’entendre la necessitat de compartir i de tenir històries per compartir. Així funciona la cosa ara!